Cap a la nació humana universal

I un poble que estigui en situació d’augmentar el seu poder real (no mitjançat per l’Estat o pel poder de les minories) estarà en les millors condicions per projectar-se cap al futur com a avantguarda de la nació humana universal.

Els factors positius del canvi

El desenvolupament científic i tecnològic no pot ser qüestionat pel fet que alguns avenços hagin sigut o siguin utilitzats en contra de la vida i el benestar. En els casos en què es qüestiona la tecnologia s’hauria de fer una reflexió prèvia respecte de les característiques del sistema que utilitza l’avenç del saber amb finalitats bastardes. El progrés en medecina, comunicacions, robòtica, enginyeria genètica i tants d’altres camps evidentment pot ser utilitzat en direcció destructiva. El mateix és vàlid respecte de la utilització de la tècnica en l’explotació irracional de recursos, pol·lució industrial, contaminació i deteriorament ambiental. Però tot això denuncia el signe negatiu que comanda l’economia i els sistemes socials. Així, sabem perfectament que avui s’està en condicions de solucionar els problemes d’alimentació de tota la humanitat i, malgrat això, comprovem cada dia que hi ha fam, desnutrició i patiments infrahumans, perquè el sistema no està en disposició d’abocar-se a aquests problemes ni de renunciar als seus fabulosos guanys a canvi d’una millora global del nivell humà. Advertim també que les tendències cap a les regionalitzacions i, finalment, cap a la mundialització són manipulades per interessos particulars en detriment dels grans conjunts. Però és clar que tot i amb aquesta distorsió, s’obre pas el procés cap a una nació humana universal. El canvi accelerat que s’està presentant en el món porta a una crisi global del sistema i a la consegüent reordenació de factors. Tot això serà la condició necessària per aconseguir una estabilitat acceptable i un desenvolupament harmònic del planeta. Per tant, malgrat les tragèdies que poden albirar-se en la descomposició d’aquest sistema global actual, l’espècie humana prevaldrà sobre tot interès particular. En la comprensió de la direcció de la història que va començar en els nostres avantpassats homínids rau la nostra fe en el futur. Aquesta espècie que ha treballat i lluitat durant milions d’anys per vèncer el dolor i el patiment no sucumbirà en l’absurd. És per això que és necessari comprendre processos més amplis que simples conjuntures i donar suport a tot el que vagi en direcció evolutiva encara que els resultats no es vegin immediatament. El descoratjament dels éssers humans valerosos i solidaris retarda el pas de la història. Però és difícil comprendre aquest sentit si la vida personal no s’organitza i s’orienta també en direcció positiva. Aquí no estan en joc factors mecànics o determinismes històrics, està en joc la intenció humana que tendeix a obrir-se pas davant totes les dificultats.

Crec que el destí de la humanitat està orientat per la intenció que, fent-se cada vegada més conscient en els pobles, s’obre pas en direcció a una nació humana universal. Del que s’ha comentat anteriorment sorgeix amb evidència que l’existència humana no comença i acaba en un cercle viciós de tancament i que una vida que aspiri a la coherència ha d’obrir-se i ampliar la seva influència cap a persones i àmbits i ha de promoure no solament una concepció o unes idees, sinó accions precises que ampliïn creixentment la llibertat.

Els humanistes són internacionalistes, aspiren a una nació humana universal. Comprenen globalment el món en què viuen i actuen en el seu medi immediat. No desitgen un món uniforme sinó múltiple: múltiple en les ètnies, llengües i costums, múltiple en les localitats, les regions i les autonomies, múltiple en les idees i les aspiracions, múltiple en les creences, l’ateisme i la religiositat, múltiple en el treball, múltiple en la creativitat.

La lluita per l’establiment d’una nació humana universal és també la lluita, des de cada cultura, per la vigència de drets humans cada vegada més precisos. Si en una cultura de sobte es desconeix el dret a la vida plena i a la llibertat i es posen altres valors per damunt de l’ésser humà, és perquè allà alguna cosa s’ha desviat, alguna cosa està en divergència amb el destí comú i, llavors, l’expressió d’aquesta cultura en aquest punt precís, ha de ser clarament repudiada. És cert que comptem amb formulacions imperfectes dels drets humans, però per ara, és l’única cosa que tenim a les nostres mans per defensar i perfeccionar. Aquests drets són considerats avui com a simples aspiracions i no poden ser plenament vigents donats els poders establerts. La lluita per la plena vigència dels drets humans porta, necessàriament, al qüestionament dels poders actuals i orienta l’acció cap a la seva substitució pels poders d’una nova societat humana.

Finalment, quant al sentit dels actes humans, no creiem que siguin una convulsió sense significat, una “passió inútil”, un intent que conclourà en la dissolució de l’absurd. Pensem que l’acció vàlida és aquella que acaba en d’altres i en direcció a la seva llibertat. Tampoc creiem que el destí de la humanitat estigui fixat per causes anteriors que invalidarien tot esforç possible, sinó per la intenció que es fa cada vegada més conscient en els pobles i s’obre pas en la direcció d’una nació humana universal.

Si pren força en els pobles la idea que (i és bo repetir-ho) no hi haurà progrés si no és de tots i per a tots, llavors la lluita serà clara. En l’últim graó de la desestructuració, en la base social, començaran a bufar els nous vents. En els barris, en les comunitats veïnals, en els llocs de treball més humils, es començarà a regenerar el teixit social. Aparentment, serà un fenomen espontani. Es repetirà en el sorgiment de múltiples agrupacions de base que formaran els treballadors, ja independitzats de la tutela de les cúpules sindicals. Apareixeran nombrosos nuclis polítics, sense organització central, en lluita amb les organitzacions polítiques cupulars. Començarà la discussió a cada fàbrica, a cada oficina, a cada empresa. Des dels reclams de la immediatesa s’anirà prenent consciència cap a la situació més àmplia en què el treball tindrà més valor humà que el capital i en què el risc del treball serà més clar que el risc del capital a l’hora de considerar prioritats. S’arribarà fàcilment a la conclusió que el guany de l’empresa s’ha de reinvertir en obrir noves fonts de treball o derivar cap a altres sectors en els quals la producció segueixi augmentant, en lloc de derivar cap a franges especulatives que acaben engrossint el capital financer, que produeixen el buidament empresarial i que porten a la posterior fallida de l’aparell productiu. L’empresari començarà a advertir que ha estat convertit en simple empleat de la banca i que, en aquesta emergència, el seu aliat natural és el treballador. El ferment social es començarà a activar de nou i es desencadenarà la lluita clara i franca entre el capital especulatiu, en el seu caràcter net de força abstracta i inhumana, i les forces del treball, veritable palanca de la transformació del món. Es començarà a comprendre que el progrés no depèn del deute que es contreu amb els bancs sinó que els bancs han d’atorgar crèdits a l’empresa sense cobrament d’interessos. I també quedarà clar que no hi haurà forma de descongestionar la concentració que porta al col·lapse si no és mitjançant una redistribució de la riquesa cap a les àrees postergades. La Democràcia real, plebiscitària i directa serà una necessitat perquè es voldrà sortir de l’agonia de la no participació i de l’amenaça constant del desbordament popular. Els poders seran reformats perquè l’estructura de la democràcia formal dependent del capital financer ja haurà perdut tot crèdit i tot significat.

Sens dubte, aquest segon guió de crisi, es presentarà després d’un període d’incubació en el qual els problemes s’aguditzaran. Llavors començarà aquesta sèrie d’avanços i reculades en què cada èxit serà multiplicat com a efecte demostració en els llocs més remots gràcies a les comunicacions instantànies. Ni tan sols es tractarà de la conquesta dels Estats nacionals sinó d’una situació mundial en la qual s’aniran multiplicant aquests fenòmens socials antecessors d’un canvi radical en la direcció dels esdeveniments. D’aquesta manera, en lloc de desembocar el procés en el col·lapse mecànic tantes vegades repetit, la voluntat de canvi i de direcció dels pobles començarà a recórrer el camí cap a la nació humana universal.

És a aquesta segona possibilitat, és a aquesta alternativa a la qual aposten els humanistes d’avui. Tenen massa fe en l’ésser humà per creure que tot acabarà estúpidament. I si bé no se senten l’avantguarda del procés humà, es disposen a acompanyar aquest procés en la mesura de les seves forces i allà on estiguin posicionats.

En el Document, els humanistes reconeixem els antecedents de l’Humanisme històric i ens inspirem en les aportacions de les diferents cultures, no només d’aquelles que ocupen un lloc central en aquest moment; pensem en l’avenir i tractem de superar la crisi present; som optimistes: creiem en la llibertat i en el progrés social.

Els humanistes som internacionalistes, aspirem a una nació humana universal. Comprenem globalment el món on vivim i actuem en el nostre medi immediat. No desitgem un món uniforme sinó múltiple: múltiple en les ètnies, llengües i costums; múltiple en les localitats, regions i autonomies; múltiple en les idees i aspiracions; múltiple en les creences, l’ateisme i la religiositat; múltiple en el treball; múltiple en la creativitat.

Els humanistes no volem amos; no volem dirigents, ni caps, ni ens sentim dirigents, caps, ni representants de ningú. Els humanistes no volem un Estat centralitzat ni un Paraestat que el reemplaci. Els humanistes no volem exèrcits policíacs, ni bandes armades que els substitueixin…

El Fòrum Humanista pretén fundar les bases d’una discussió global futura. Però no ha de desqualificar a priori les aportacions fetes fins avui per diferents corrents de pensament i d’acció, independentment de l’èxit o fracàs pràctic que hagin tingut. Serà de més interès tenir en compte diverses postures i comprendre que en aquesta civilització planetària que comença a gestar-se, la diversitat de posicions, valoracions i estils de vida, prevaldrà en el futur malgrat els embats dels corrents uniformadors. En aquest sentit, nosaltres aspirem a una nació humana universal, únicament possible si existeix la diversitat. No es podrà mantenir una hegemonia central sobre les perifèries, ni un estil de vida, ni un sistema de valoracions, ni un pressupost ideològic o religiós que s’imposi a costa de la desaparició d’altres. Avui ja estem veient que la centralització va generant respostes secessionistes, perquè no es respecta la veritable entitat de pobles i regions que podrien convergir perfectament en una federació real de col·lectivitats. No fos cas que es pensi que el control econòmic pot fer miracles. O encara hi ha qui creu que per atorgar crèdits per al desenvolupament, s’haurà de reformar primer l’Estat, després la legislació, posteriorment la manera de producció, més endavant els costums i hàbits socials, un temps després la vestimenta, el règim alimentari, la religió i el pensament?

I avui, enfront d’aquesta tràgica submersió de la raó, enfront del creixement del símptoma neoirracionalista que sembla envair-nos, encara s’escolten els ressons d’un racionalisme primitiu en què algunes generacions van ser educades. Molts semblen dir: “Quanta raó teníem en voler acabar amb les religions, perquè si ho haguéssim aconseguit, avui no hi hauria lluites religioses; quanta raó teníem en tractar de liquidar la diversitat, perquè si ho haguéssim aconseguit, no s’encendria ara el foc de la lluita entre ètnies i cultures!”. Però aquells racionalistes no van aconseguir imposar el seu culte filosòfic únic, ni el seu estil de vida únic, ni la seva cultura única i això és el que compta. Sobretot allò que compta és la discussió per solucionar aquests conflictes seriosos avui en desenvolupament. Quant temps més es necessitarà per comprendre que una cultura i els seus patrons intel·lectuals o de comportament, no són models que la humanitat en general hagi de seguir? Dic això perquè tal vegada és el moment de reflexionar seriosament sobre el canvi del món i de nosaltres mateixos. És fàcil pretendre que canviïn els altres, però els altres pensen el mateix. No serà ja hora que comencem a reconèixer “l’altre”, la diversitat del “tu”? Crec que avui el canvi del món es planteja amb més urgència que mai i que aquest canvi, per ser positiu, es relaciona indissolublement amb el canvi personal. Després de tot, la meva vida té un sentit si és que vull viure-la i si és que puc triar o lluitar per les condicions de la meva existència i de la vida en general. Aquest antagonisme entre la cosa personal i la cosa social no ha donat bons resultats, caldrà veure si no té més sentit la relació convergent entre tots dos termes. Aquest antagonisme entre les cultures no ens porta per la direcció correcta, ara s’imposa la revisió del reconeixement declamatori de la diversitat cultural i s’imposa l’estudi de la possibilitat de convergència cap a una nació humana universal.

Mundialització

Es diferencia radicalment del concepte de globalització. Aquest últim concepte es correspon amb el corrent homogeneïtzador que impulsen l’imperialisme, els grups financers i la banca internacional. La globalització s’estén a costa de la diversitat i l’autonomia dels Estats nacionals i de la identitat de les cultures i subcultures. Els mentors de la globalització pretenen muntar un sistema mundial (Nou Ordre) basat en l’economia “oberta” de mercat. El Nou Humanisme advoca per la mundialització, procés cap al qual tendeixen a convergir les diferents cultures sense perdre per això el seu estil de vida i la seva identitat. El procés de mundialització tendeix a passar per les federacions nacionals i les regionalitzacions federatives i s’apropa finalment a un model de confederació mundial multiètnica, multicultural i multiconfessional, és a dir: a una nació humana universal.